Sobre el finançament dels partits

En una entrevista, el Joan Herrera va afirmar que li quedaven (com si fos poca cosa!) 3.800 euros al mes després de donar el 30% al partit. Això mereix algunes consideracions. Primer de tot, que ho digués com si aquest sou fos encara poca cosa en relació a la feina que fa demostra fins a quin punt tant ell com la classe política d’aquest país viuen allunyants de la realitat. Segon, quan es fa el càlcul del que ens costa cada diputat al Parlament se’m posen els pèls de gallina. I suma-li els assessors i mil càrrecs més que s’inventen per a endollar-hi amics, coneguts i saludats. El tercer punt, i el més important, fa referència al finançament dels partits polítics.

Els partits tenen diferents fonts de finançament. La primera, les quotes dels seus militants. Després, hi ha els que reben diners de determinades corporacions i empresaris. Les famoses “donacions anònimes”. No és per ser malpensat, però sembla força evident que si un empresari paga molts diners a un partit és per a obtenir-ne algun benefici a canvi. A no ser que sigui un benafactor. Però dubto que n’hi hagi gaires d’aquests. Aquest sistema, que empren principalment convergents, socialistes i populars ha estat molt criticat per partits com Iniciativa o Esquerra. Consideren que es tracta de finançament irregular perquè a canvi cal prestar determinades contrapartides. I pot ser cert, sí. Ara bé, Tant finançament irregular és el seu com el d’aquests que tant critiquen.

Què fan Esquerra o Iniciativa per a finançar-se? Doncs demanar a aquells que ostenten càrrecs públics que donin una part del seu sou al partit perquè se suposa que és gràcies al partit que tenen aquella feina. Ara bé, això tampoc és pas lloable. Per començar, es fomenta que el partit necessiti aconseguir cadires sigui al preu que sigui. Aquest va ser el principal motiu pel qual es va formar el desastrós segon tripartit. Un cop al govern, a més, anima als partits a crear tot d’organismes i càrrecs inservibles per a col·locar a tot d’endollats que donin part del seu sou als partits. Ja que hem parlat d’Iniciativa, posarem un exemple d’ells. Ells van crear el Memorial Democràtic. Si fem un repàs de les seves actuacions, es pot assegurar que el nombre d’activitats va ser més que discret. En canvi, hi havia contractades més de 20 persones. De quin partit devien ser tots ells? A on anava a parar part del seu sou? No es pot considerar finançament irregular això també? No és malbaratar diners que són de tots? Imaginem 20 persones que cadascuna d’elles donin ni que sigui 1.500 euros al mes. Multipliquem-ho per dotze i sumem-hi el desmesurat lloguer que es va pagar. Bestial. I estem parlant només d’una de les moltes i moltes institucions que es van crear mentre governaven.

Quan es parla de corrupció, per tant, ben pocs poden dir que tenen les mans netes. Per una banda o una altra, tots ens acaben fotent els calers per igual.

Anuncis