Les grans diferències

Val la pena comparar els arguments que s’utilitzen des del sobiranisme per a defensar un Estat Català i els que branden els unionistes. Els primers utilitzen dades i xifres que demostren la situació d’extrem dèficit fiscal que patim, la impossibilitat de poder fer sentir la nostra veu a Europa, les traves que el govern espanyol posa a qualsevol avenç que s’intenta des de Catalunya de donar-nos a conèixer internacionalment i créixer, la nefasta política d’inversió de l’Estat, centralista i amb decisions del tot anti-econòmiques (llargues línies de TGV deficitàries on no hi viatjarà ningú obviant un projecte tan rendible com el Corredor Mediterrani), la manca de qualitat democràtica en negar-se a acceptar la decisió d’un poble, les amenaces militars en ple segle XXI… D’exemples i raons en podríem fer una enciclopèdia.

Els segons, pel contrari, només utilitzen un sol argument, l’identitari. Juguen amb dues explicacions que no s’aguanten per enlloc. La primera, és que Espanya és una “nació mil·lenària” que no es pot “trencar”. Obvien que en el darrer segle han aparegut desenes de nous Estats a tot Europa. Les realitats estatals han estat sempre variables. S’adapten a les necessitats de la població de cada territori, que entén que una nova estructura estatal els permetria un major benestar. La segona raó que esgrimeixen, en un miserable intent de jugar amb els sentiments de la gent (la seva actitud sí pot posar en perill la cohesió social que diuen defensar) és que, en un Estat català, la gent deixarà de ser espanyola. Avui, una estructura estatal, no pot marcar què és o sent cadascú. Un nou Estat no significa crear cap nova frontera, ja que vivim en un entorn en el qual hi ha lliure moviment de persones. Per exemple, un argentí que ha vingut aquí és probable que sempre posi per davant les seves arrels argentines que no pas les catalanes o espanyoles. Un nou estat català no el farà ser menys argentí. Doncs el mateix passa amb aquells que se sentin catalans i espanyols aquí a Catalunya. No perdran cap dels seus dos “sentiments”.

És per això que tanta i tanta gent amb vincles efectius amb Espanya, que es senten còmodes i representats, per exemple, per la seva selecció de futbol, votaran a favor de l’Estat propi. Perquè entenen que això és el millor pel seu futur i pel de totes les persones que els envolten. Des de Madrid, això són incapaços d’entendre-ho. Aquesta és la gran diferència entre el catalanisme i l’espanyolisme polític: el primer ha estat, des se sempre, integrador, inclusiu i europeista. El segon no ha estat mai capaç d’entendre la diferència. Per això avui Catalunya està tan a prop de l’Estat propi.

Anuncis