Els mèrits d’ERC

Si avui som on som, en una part molt important, és gràcies a la gent d’ERC. Durant molts anys, quan l’independentisme era minoritari, eren els que picaven pedra, els que es mobilitzaven, els que donaven a conèixer la situació d’espoli que sofreix Catalunya. Van ser, en aquells temps, els que van mantenir la flama encesa. Llavors, per molts dels que ara aposten per l’Estat propi, eren tractats de “radicals”, “somniadors”, “inconscients”, o “utòpics”. Era sovint sentir “quan sigueu grans ja veureu que això no és possible”, com si ser independentista fos un rampell de joventut que s’asserenava en fer-se gran. Molts dels que transmetien aquesta opinió eren gent propera a CiU, que en certa manera van voler aparentar el paper de “germà gran responsable” per a frenar els “impulsos” del jovent. Segurament això, sumat a les crítiques de cert caciquisme a poblacions petites i mitjanes i el gran desgast dels darrers governs del President Pujol amb el suport extern del PP, van fer que els republicans obtessin per obrir una nova etapa i formar el tripartit. Al meu parer, aquell canvi era molt necessari, imprescindible fins i tot. A canvi del suport del PP, CiU havia aparcat la reivindicació d’un nou Estatut. El país anava mancat d’il·lusions i reptes que el fessin anar endavant. Vivíem en un “anar tirant” que, a la pràctica, mentre tothom avançava, era quedar-se enrere.

Va ser ERC qui va impulsar la demanda d’un nou Estatut. Aquest va ser l’instant, al meu parer, que va accelerar tot el procés cap a l’actual majoria sobiranista. L’extrema retallada que va sofrir el text aprovat, tant per part del PP, el PSOE i diferents instàncies espanyoles, sumat a l’agressivitat amb la qual es van manifestar personatges de tots dos partits, van començar a conscienciar a molta gent de la situació injusta que vivia el país. Des de llavors, el debat nacional ha estat a la primera pàgina de l’agenda catalana, cosa que no havia passat fins llavors, on parlar d’independència era molt poc habitual. Va ser ERC qui, també, va vincular Estat propi amb millora del benestar social. És a dir, no només era una qüestió merament sentimental, sinó que es vinculava Estat propi amb qualitat de vida. Aquest mèrit toca atribuir-lo, per tant, als republicans.

El partit semblava anar llençat, però van cometre un gran error: el segon tripartit. Crec que es pot afirmar, sense dubte, que ha estat el pitjor govern de la història de Catalunya. Es va acceptar un model de finançament que fins i tot era més miserable que el que dictava l’Estatut. Això, sumat a la submissió al PSOE, una gestió nefasta i al trencament de promeses (allò de les “mans netes i paraula lliure”) van portar el partit a caure a 10 diputats al Parlament i a perdre representació a molts ajuntaments catalans. Fins i tot van canviar el logo del partit! Els Puigcercós, Ridao, Huguet i companyia van convertir ERC en un partit minoritari quan, si s’haguessin fet bé les coses (és a dir, quedar-se a l’oposició), hauria pogut esdevenir la segona força política de Catalunya. Van deixar Catalunya endeutada fins a les celles. Com que sabien que no aconseguirien sumar ni de lluny, van pensar “gastem i gastem i el problema que se’l mengi el següent. De pas, li donem les culpes de les retallades i ens quedem tan amples“. Una actitud del tot irresponsable.

Després de la desfeta electoral, els incompetents del Puigcercós i companyia van deixar pas a l’Oriol Junqueras. Amb un nou discurs, més col·laboracionista amb CiU però sense perdre perfil social i més allunyat dels socialistes, està aconseguint recuperar part de la confiança que havien perdut. Serà un partit clau a l’hora d’acompanyar al President Mas en el camí cap al referèndum i l’Estat propi.

En moments com aquests, com vaig dir, és important remarcar què ha fet bé cada partit. He començat per ERC perquè és el partit històric de l’independentisme, però els propers dies vindran els següents.

Anuncis