El principal problema: la desconfiança

Arrel de la cimera fallida, han esclatat als mitjans tot de comentaris sobre qui era el culpable del desacord. Pels d’Esquerra, els culpables són els de SI. Pels de SI, ho són els d’Esquerra. La resta de gent, la majoria que no milita a cap partit, s’ho mira amb incredulitat. Des dels mitjans més afins al sobiranisme, es culpa principalment a SI. Segurament, les formes del López Tena, més dures que les de l’Oriol Junqueras (tot i que a la pràctica expressen el mateix) han pogut portar a aquesta conclusió. Al meu parer, però, cap dels dos tenia voluntat d’arribar a un acord. Si analitzem les propostes de tots dos, podem arribar a aquestes conclusions:

-Esquerra demanava ser cap de llista a totes les circumscripcions i, en el cas de Barcelona, relegar als llocs 4 i 7 els diputats de SI. En canvi, SI demanava el 2 i tàndem electoral Junqueras-Tena. Tenint en compte que actualment la proporció d’escons és de 10 a 3, totes dues propostes són desproporcionades. Un tàndem electoral no té sentit quan hi ha un partit clarament per sobre de l’altre. Però que el primer diputat de SI es trobi al 4 també ho trobo massa lluny. També caldria trobar una ubicació pel Joan Laporta. Una part molt important dels vots de SI a les passades eleccions van aconseguir-se gràcies a la seva popularitat.

-Pel que fa a la campanya, Esquerra demanava la dissolució de SI a la seva i aquests que els dos partits la fessin per separat. D’una banda, no té sentit que cadascú faci campanya per la seva banda quan tots dos van junts. Queda ridícul. Però el que tampoc pot pretendre Esquerra és que SI accepti, punt per punt, tota la seva estratègia.

-Un cop al Parlament, SI demanava formar dos grups parlamentaris diferents. Això no té cap sentit si es presenten tots dos junts. Que no hi hauria d’haver un programa comú?! Llavors, per què anar separats al Parlament si compartirien objectius?

-D’altra banda, hi havia la relació amb CiU. SI es mostrava molt més exigent amb la federació nacionalista que no pas Esquerra.

-Pel que fa a la reunió, que no hi assistís el líder d’Esquerra, l’Oriol Junqueras, no és de rebut. En un moment crucial com aquest, la seva falta no es pot justificar. I el mateix pels líders de RCat i DCat. Si de debò s’hagués volgut arribar a un acord, el més lògic és que hi hagués hagut, en acabar, una foto amb tots els líders celebrant la unió. Si no hi eren, senyal que no tenien voluntat d’entesa o que ja sabien que aquesta era impossible. SI, en canvi, sí hi va portar els seus tres diputats al Parlament.

Vist com ha anat tot, crec que la principal raó del desacord ha estat la desconfiança entre partits. D’una banda, Esquerra pretenia absorbir SI. De l’altra, aquests no volien dur a terme cap acció conjunta amb els republicans. Això, sumat a desavinences personals, ha fet impossible l’acord. D’altra banda, quina hagués estat la seva relació al Parlament si haguessin anat junts? S’han mostrat del tot incapaços de bastir una estratègia conjunta. El resultat: que s’ha perdut l’oportunitat de tenir una segona força al Parlament que empenyés a CiU cap a l’objectiu de l’Estat propi.

Anuncis