La cimera fallida

El passat dijous, quatre de les forces que s’anomenen independentistes d’aquest país, Esquerra, SI, RCat i Democràcia Catalana, es van reunir per, en teoria, provar de bastir una candidatura unitària per a les eleccions. La desunió de l’independentisme ha estat una constant, sobretot els darrers anys. Les crides a la unitat han estat constants per part de la societat, però mai havien acabat de fructificar. Davant unes eleccions de caràcter marcadament plebiscitari, amb la independència com l’eix central de discussió, es feia més necessària que mai aquesta unió. Les expectatives que s’havien creat havien estat molt altes. Molt més que en les vegades anteriors. La gent és conscient que ens trobem davant d’un moment històric i demanava, a crits, sentit de la responsabilitat i de país als líders de les diferents formacions, especialment a Esquerra i SI, les dues opcions principals. Finalment, però, res. Just després d’haver-se conegut la impossibilitat de l’acord, els comentaris indignats de moltíssima gent es succeïen tant a les xarxes socials com a l’espai reservat per a comentaris als diferents diaris. És el problema de generar unes expectatives molt altes i després incomplir-les. Després, la frustració encara és més gran.

Per començar, al meu parer, anunciar una reunió entre tots plegats als mitjans de comunicació quan encara ni per prou feines s’ha començat a negociar és un error immens. Això només s’ha de fer en cas de dur molt encaminades les negociacions i de tenir un acord pràcticament tancat. Llavors, es presenta l’acord davant de tothom entre somriures i felicitacions i l’efecte a nivell mediàtic que s’aconsegueix és extraordinari. Què va passar, al meu parer? Que ni Esquerra ni SI, en realitat, tenien cap intenció d’arribar a un acord. Volien utilitzar aquesta reunió per culpar a l’altre del fracàs de la tant desitjada unitat i així esgarrapar votants de l’altre partit. Una actitud irresponsable, penosa i d’un molt baix nivell polític. En acabar la reunió, es va fer arribar un paper on s’informava de la impossibilitat d’arribar a un acord, però s’instaven a treballar plegats per l’objectiu de l’estat propi en un futur. La intenció, en teoria, era la de transmetre una imatge de cordialitat i no enfrontament. Ara bé, tot això va esclatar pels aires el mateix moment que els periodistes van posar a la boca un micròfon als dirigents d’Esquerra i SI. Com si fossin uns nens petits de col·legi, van començar a acusar-se mútuament del fracàs de les negociacions. En el proper post analitzaré més a fons què em semblen les propostes d’uns i altres i quin hagués pogut ser un punt de trobada. Al meu parer, es troba bastant repartida.

Finalment, la imatge que ha quedat dels dos partits és que estan liderats per gent irresponsable i immadura incapaces de deixar a banda els seus egos personals a favor del país, ni tan sols en un moment trascendental com aquest. Amb la seva actitud, han quasi regalat la majoria absoluta a CiU i el segon lloc a la cambra al PP. Les enquestes publicades fins ara preveien un augment d’Esquerra i el manteniment de SI. Ara bé, la frustració generada pel trist espectacle que han registrat pot canviar, a la baixa, les expectatives de vot. I aquesta és una altra: si les enquestes reflectien que tots dos podien aconseguir els seus respectius objectius, per què aquest espectacle? Que no preveien que tot plegat els faria més mal que ve a tots dos? En fi, no sé quins assessors electorals tenen però, també en aquest punt, segurament els convindria una renovació…

Anuncis